Foto cabecera

AMFAv "DESPACHO" (JMS)



GAUDÍ, CHILE, RIUDOMS...Y PINOCHET. (CASTELLANO Y CATALÁN)



     La historia de este proyecto nos transporta hacia atrás en el tiempo, al año 1909 cuando el franciscano chileno Padre Angélico Aranda llegó a Barcelona desde Roma, donde estudiaba pintura, para conocer a Antonio Gaudí por indicación de su maestro, el valenciano Mariano Benlliure.

Litera de la Virgen de los Ángeles.
Catedral de Gerona

GAUDÍ, CHILE, RIUDOMS…Y PINOCHET

Publicado en la revista L'OM, Riudoms, Tarragona. Febrero 2000
         
 
               Vestido de seglar, seguramente por prudencia ante el conflicto ciudadano que se vivía en Barcelona y que acabó estallando en la Semana Trágica, visitó la Sagrada Familia. Es posible que su elección al escoger ese año preciso para el viaje no fuese casualidad –iba a celebrarse en Mayo una romería franciscana al Santuario de Sant Francesc, en Vic-, y que la visita al templo en construcción se la indicara el escultor Mariano Benlliure que al parecer fue su maestro en la Academia Española de Arte en Roma.

                Fuese como fuese, Gaudí no sólo atendió al fraile chileno, sino que lo acompañó a visitar las obras y lo despidió afectuosamente, firmándole una dedicatoria en su cuaderno de viaje.

                Aquel contacto debió quedar muy grabado en el P. Aranda porque trece años más tarde, el arquitecto recibía una curiosa petición desde Rancagua, Chile: “Deseando hacer una capilla bien original me acordé de usted y me dije: ¿No me obsequiaría el señor Gaudí con un plano de los que sólo él saber hacer? Os lo pido en nombre de la Virgen de los Ángeles, prometiéndole corresponder con mis oraciones…”

El Padre Angélico
Aranda.
            
Gaudí acababa de cumplir 70 años y por medio de su secretario Martí Matlleu le contestó, que toda su energía estaba centrada en dejar las máximas directrices para la continuidad de La Catedral de los Pobres, como el pintor Joaquín Mir había bautizado en un cuadro a la Sagrada Familia. Pero –añadió-, después de comprobar las medidas veo que coinciden con las de la capilla de la Asunción, uno de los elementos que irán ligados a la Sagrada  Familia. Con mucho gusto le ofrezco los planos para edificarla en Chile.  La carta estaba datada el 12 de Octubre de 1922, una fecha significativa por la unión de dos continentes.


                    En 1973 aparecían en la Catedral de Barcelona una serie de carpetas con documentos, de las muchas que habían ido llegando a los archivos de la seo después de casi cuarenta años rodando por diferentes escondrijos. Como tantos otros se habían salvado gracias a las manos generosas que los custodiaron, poniéndolos a salvo de la guerra civil y muy especialmente de los incendios y saqueos que destruyeron tantas iglesias y conventos.

                     En uno de los legajos se encontraba la carta del Padre Aranda a Gaudí con la petición y el borrador de la respuesta de éste al franciscano. También, ese mismo año el general Augusto Pinochet derrocaba en Chile al Presidente Salvador Allende y el país andino entraba en un difícil periodo de su historia.                  
Christian Matzner

                    Para volver a unir los extremos sueltos  de la cadena que conformaban Gaudí y el Padre Aranda, serían necesarios diversos eslabones que conseguiría engarzar el profesor Joan Bassegoda Nonell. El arquitecto chileno Christian Matzner, los Padres franciscanos de Rancagua, el Presidente de la Fundación Catalunya-América, Juame Aymar, el profesor norteamericano Gerge C. Collins y su esposa chilena …

                   Estirando desde diferentes ángulos de la idea, todos ellos coincidieron a principios de los años 90 (època en que Augusto Pinochet dejaba la presidencia de su país), despertando de su letargo el utópico plan de los dos primeros soñadores del proyecto.

                   Como gestora del proyecto se constituyó la Corporación de Triana en Rancagua presidida por el senador Nicolás Díaz. El nuevo impulso conseguido tuvo resultados espectaculares y los gobiernos de España, de Chile y la Generalitat de Catalunya se involucraron a fondo en la idea.


Maqueta capilla de la Asunción en el
Museo Gaudí de la  Saga Familia. (ASF)
Una empresa vinícola chilena donó 6 Ha, de terreno donde construir el Parque Cataluña, rodeando la Capilla y la Casa del Silencio, una residencia pensada como lugar de meditación y creación abierta a todas las creencias. El 19 de Octubre de 1997 se plantaba el primer árbol del parque, con tierra traída desde el jardín de la Sagrada Familia. Elisabeth Joanola vicepresidenta de la Corporación, recitó L’Emigrant  (*).

De nuevo un imprevisto trastocaba los planes en 1998, cuando el juez Baltasar Garzón cursando una demanda internacional por torturas hacía detener en Inglaterra al general Augusto Pinochet, solicitando su extradición para juzgarlo en España. Los propietarios que habían ofertado el terreno se desdijeron de la donación y el proyecto quedó en nada, paralizándose de nuevo el propósito.

                   


Algo surrealista insistía en emparejar a Gaudí, arquitecto y hombre de creación, con el general, un profesional de las armas. Dos hombres con un lejano origen francés al que se unía un tercero, el escultor de Valls, Lluís Bonifás, también descendiente de franceses llegados a Riudoms en el siglo XVII.

                    De su litera barroca para la Virgen de los Ángeles que se guarda en la catedral de Gerona, había tomado Gaudí la inspiración para la capilla que pensaba trasplantar a Chile. La cadena de acontecimientos volvía a quedar suspendida en el aire.
                     
                    Pero junto a los hombres que obstaculizan el futuro, caminan en el tiempo otros que se dedican a construirlo. La municipalidad de Rancagua apostando por el progreso, ha ofrecido un nuevo terreno de 7 Ha, consiguiendo de su Gobierno un millón de dólares gracias a su diseño de una oferta turística de arte y calidad.

                    El mismo día 31 de Enero en que Londres decidía si extraditava o no al general Pinochet, el Ayuntamiento de Rancagua abría el concurso para construir el nuevo Parque Cataluña, anunciando a la vez que la primera piedra se colocará antes de las próximas elecciones de Marzo. Chile será el único país que verá un proyecto pensado por el genio para otras latitudes.

                    Ahí es nada. Antonio Gaudí allende los mares y como fondo rompiente donde el alud de agua se estrella, una belleza hecha poderío, el fastuoso decorado de los Andes. Enhorabuena, Chile.

Ana Mª Ferrin

(*) Letra de L'Emigrant , de Jacinto Verdaguer, traducida al castellano.

El emigrante

Dulce Cataluña, patria de mi corazón,
cuando de ti se aleja, de añoranza muere.
Hermoso valle, cuna de mi infancia,
blanco Pirineo, márgenes y ríos,
ermitas del cielo suspendidas,
para siempre adiós.

Árboles del bosque, pinzones y jilgueros,
cantar, cantar.
Yo les digo llorando, a bosques y a riberas,
Adiós!, queden con Dios.

Dulce Cataluña, patria de mi corazón,
cuando de ti se aleja, de añoranza se muere.
¿Donde encontraré tu clima saludable? tu cielo
dorado?, nunca, ¡ay! nunca,
¿Donde encontraré tus cumbres,
bello Montserrat?
En ningún lugar veré, ciudad de Barcelona,
tu hermosa catedral, ni esas colinas,
joyas de la corona que te puso Dios.

Dulce Cataluña, patria de mi corazón,
cuanto de ti se aleja, de añoranza  muere
Adiós hermanos, adios padre,  
no os veré mas.

¡Oh, si la tumba donde yace mi dulce madre
yo tuviera por lecho!
¡Oh, marineros, el viento que me destierra
me hace sufrir!
Estoy enfermo, más ¡Ay!
devolvedme a mi tierra, que quiero morir.

Dulce Cataluña, patria de mi corazón,
cuando de ti se aleja, de añoranza se muere.



(*) Imágenes pertenecientes a mi libro Gaudí. La Huella del Genio.2001.    
      El capítulo completo con la historia de este episodio gaudiniano, en:                      


----------------------------------------


GAUDI, XILE, RIUDOMS ...I PINOCHET

Publicado en la revista L'OM, de Riudoms, Tarragona. Febrero 2000

                                                                            
                    La història d'aquest projecte ens porta a l'any 1909, quan el franciscà xilè P. Angélico Aranda va arribar per conèixer a Antoni Gaudí des de Roma, on estudiava pintura amb el valencià Marià Benlliure.

                   Vestit de seglar, potser per prudència davant la revolta ciutadana que va esclatar a la Setmana Tràgica, va visitar la Sagrada Família. És possible que l'elecció d'aquest any precís per al viatge no fos casualitat (al maig es va celebrar a Vic una romeria franciscana al Santuari de Sant Francesc) i que la visita al temple en construcció li indiqués el seu mestre. Fos com fos, no solament va atendre el frare sinó que va visitar amb ell les obres i el va acomiadar afectuosament, signant-li una dedicatòria en el quadern de viatge.
 
                     Aquell contacte deuria quedar-se molt gravat en el pare Aranda. Tretze anys després l'arquitecte rebia una curiosa petició des de Rancagua, Xile: “...Desitjant fer una capella ben original, em vaig recordar de vostè i em vaig dir: Per què no m'ha d'obsequiar amb un plànol dels que només ell sap fer?. Us ho demano en nom de la Mare de Déu de los Ángeles, prometent-li correspondre amb les meves oracions...”.
 
                      Gaudí acabava de fer 70 anys i li va contestar que tot el seu afany estaria centrat en deixar les màximes directives per a la continuïtat de La Catedral dels Pobres. “Però -afegeix-, després de comprovar les mides veig que coincideixen amb les de la capella de l'Assumpció, un dels elements que aniran lligats a la Sagrada Família. Amb molt de gust li ofereixo els plànols per a edificar-la a Xile...”. Era el 12 d'octubre de 1922, una data significativa per la unió de dos continents.
 
                       El que segueix es perd en la nebulosa del temps. No sabem si els plànols es van trametre, ni a quines mans van anar a parar. Temps després, (1926), Gaudí moria atropellat per un tramvia i sorprenentment el Pare Aranda li succeïa una cosa semblant el 1961 al ser atropellat per un autobús. Darrera aquestes vicissituds, un llarg silenci fins el 1973. En aquest any sorgien del fons de la Catedral de Barcelona una sèrie de carpetes amb documents dels molts que hi havien anat a parar procedents de diferents arxius des de la guerra civil. En un dels lligalls apareixia la carta del Pare Aranda i l'esborrany de la resposta. També l'any 1973 el general Augusto Pinochet enderrocava el President Salvador Allende i Xile s'endinsava en un difícil període de la seva història.
 
                       Per a tornar a encaixar els dos extrems de Gaudí i el Pare Aranda, caldrien diverses anelles de la cadena que enllaçaria finalment el professor Joan Bassegoda Nonell. L'arquitecte xilè Christian Matzner, els pares franciscans de Rancagua, el President de la Fundació Catalunya-Amèrica, Jaume Aymar, el professor nord-americà George C. Collins i la seva esposa xilena... Estirant des de diferents angles de la idea, tots van coincidir a principis dels anys 90 (època en què Augusto Pinochet deixava la presidència del seu país), traient de la seva letargia l'utòpic pla dels dos somniadors.
 
                       Com a gestora del projecte es va constituir la Corporació de Triana de Rancagua, presidida pel senador Nicolás Díaz. La nova empenta aconseguida va ser espectacular, els governs d'Espanya i Xile, la Generalitat de Catalunya es van involucrar en la idea.
 
                      Una empresa vinícola xilena va donar 6 Ha. de terreny on es construiria el Parc de Catalunya envoltant la Capella i la Casa del Silencio, una residència pensada per a lloc de meditació i creació obert a totes les creences. El 19 d'octubre de 1997 s'hi plantava el primer arbre, amb terra portada del jardí de la Sagrada Família. La vicepresidenta de la Corporació, Elisabeth Joanola, va recitar L'emigrant...(*)
 
                      Es va posar fil a l'agulla el 1998 quan el jutge Baltasar Garzón, cursant una demanda internacional per tortures, feia detenir a Anglaterra el general Augusto Pinochet sol·licitant la seva extradició per a jutjar-lo a Espanya. “Res més lluny d'aquest tema...”, declararen els propietaris del terreny. Però abans de formalitzar la donació es van fer enrere retirant el regal, paralitzant-ne altre cop el projecte.
 
                       Alguna cosa surrealista s'entestava en emparellar l'arquitecte, home de creació i el general, un professional de les armes. Dos homes amb un llunyà origen francès al qual s'unia un tercer, l'escultor Lluís Bonifàs, de Valls, així mateix descendent de francesos arribats a Riudoms en el segle XVII.
De la seva llitera barroca per a la Mare de Déu dels Àngels que es guarda a la Catedral de Girona, havia extret Gaudí la inspiració per a la capella trasplantada a Xile. La cadena d'esdeveniments queda sospesa en l'aire.
 
                      Però junt amb els homes que obstaculitzen el futur, caminen en el temps els qui es dediquen a construir. La municipalitat de Rancagua, apostant pel progrés, ha ofert un altre cop un nou terreny de 7 Ha., aconseguint del seu govern un milió de dòlars al dissenyar una oferta turística d'art i qualitat. El mateix dia 31 de gener en què Londres decidia si extraditava o no el general Pinochet, l'ajuntament de Rancagua obria el concurs per a construir el nou Parc de Catalunya, anunciant a la vegada que la primera pedra es col·locarà abans de les primeres eleccions de març. Serà l'únic país que veurà un projecte pensat pel geni per a altres latituds.

                      Ahí es nada. Antoni Gaudí allende los mares y como fondo rompiente donde el alud de agua se estrella, una belleza hecha poderío, el fastuoso decorado de los Andes. Enhorabuena, Chile

Ana Mª Ferrin

(*) Letra de L’emigrant, de Jacinto Verdaguer, en catalán

L'Emigrant


Dolça Catalunya,pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya, d’enyorança es mor.

Hermosa vall, bressol de ma infantesa, blanc Pirineu
marges i rius, ermita al cel suspese, per sempre adéu.
Arpes del bosc, pinsans i caderneres, cantau, cantau.
Jo dic plorant a boscos i riberes:
Adéu- siau!

Dolça Catalunya, pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya, d’enyorança es mor.

On trobaré tos sanitosos climes, ton cel daurat?
mes ai, mes ai!, ¿on trobarè tes cimes, bell Montserrat.
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona, ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona, que et posà Deu.

Dolça Catalunya, patria del meu cor,
quan de tu s’allunya, d’enyorança es mor.

Adéu, germans, adéu-siau, mon pare,
no us veuré mes.
Oh, si al fossar, on jau ma dolça mare, jo el llit tinguès,
Oh mariners, lo vent que m’en desterra, que em fa sofrir!
Estic malalt, mes ai!, torneu-me a terra,
que hi vull morir.

Dolça Catalunya, patria del meu cor,
quan de tu s’allunya, d’enyorança es mor.

No hay comentarios:

Publicar un comentario